La pacificació de Sòl de Riu

 

Carme Ferré-Pavia ens parla d'algunes deficiències en esta zona i en proposa solucions.

Carme ens va passar fotos i no ens van cabre a la revista Lo Rafal 145, que encara podeu adquirir als punts de venda habitual i llegir l'article sencer.

Vegetació que ocupa la carretera

SOLUCIÓ: Demanar els veïns que l’ocupen amb plantes, que les tallen arran de tanca o de reixa, ja que de vegades estem parlant de metres ocupats.

 

Cotxe abandonat de fa mesos sense que la grua actue

Fa un efecte d’imitació i els cotxes aparquen a la zona suposadament enjardinada.

Brutícia i ungla de gat a l’accés a la cala

Amb col·laboració i acció municipal segur que podem fer de la zona una àrea més neta i tranquil·la.

Cap al V Congrés d’Història d’Alcanar

Article d’opinió a 'Lo Rafal' 142, per Josep Sancho Sancho

Els dies 11, 12 i 13 de novembre vam viure el IV Congrés d’Història d’Alcanar. Les diverses ponències i comunicacions van fer una immensa aportació als coneixements que, a dia d’avui, tenim del nostre poble. Tots hem d’estar molt agraïts al Comitè Organitzador per tots els esforços i les moltes hores de dedicació que suposa celebrar un esdeveniment d’esta magnitud. A partir d’aquí, i en la perspectiva d’un següent congrés, plantegem, al nostre entendre, un seguit de propostes.

Caldria incorporar un comitè científic que, entre d’altres, done resposta a les propostes de comunicacions i, fins i tot, plantege algunes observacions. A més, un comitè científic dona rigor i aporta projecció i visibilitat al nostre municipi a nivell territorial. Amb este objectiu, seria interessant dissenyar alhora una estratègia de comunicació.

Al costat d’això, caldria introduir perspectiva participativa, interseccional i comunitària. En referència a esta última, a l’hora de començar a treballar en el comitè organitzador, cal convocar a la totalitat del teixit ecosistèmic d’historiadors. I, entenent que al Congrés també es tracten altres disciplines, també a filòlogues i a totes aquelles persones que puguen estar interessades a formar-ne part. Que ningú se’n sente exclòs.

Esta metodologia, més inclusiva, permet també cocrear el disseny del Congrés. Dins la mateixa planificació estratègica, a més de formular els objectius -estratègics i operatius- caldria també dissenyar l’avaluació: formular les preguntes d’avaluació, els moments -ex ante, intermèdia i/o ex post- i els espais, a més de concretar els indicadors de seguiment. Entre d’altres, es podria dissenyar un formulari per a que els participants poguessin expressar la seua valoració durant els mateixos dies del Congrés. L’avaluació, més que ferramenta de fiscalització, és l’eina que permet la millora qualitativa.

En referència al públic assistent, també seria rellevant, en acabat de les intervencions en les ponències i comunicacions, fomentar les seues preguntes, amb la qual cosa s’aconseguiria atorgar a les persones assistents protagonisme, i alhora, fer-les partícips per a que puguen plantejar observacions. Amb això, també s’aconseguiria trencar la verticalitat d’una persona entesa en una matèria que parla i les altres que només escolten, i anar cap a una major horitzontalitat. És cert que cal fer una bona gestió del temps, cosa que sempre és complicada, però és important que les persones assistents tinguen també la possibilitat d’intervenció, per molt breu que esta siga. I en la línia de fomentar el debat i alhora amb l’objectiu de donar més dinamisme a les sessions, es podria organitzar alguna taula rodona amb persones especialitzades al voltant d’una qüestió que resulte d’interès temàtic, conceptual o metodològic.

A l’hora de proposar les persones ponents, cal acabar amb les eleccions a dit i s’han d’acordar i fer públics els criteris objectius amb els quals es realitza la tria. Amb mèrits acadèmics i curriculars, seria important clarificar si estes ponències les faran catedràtics d’universitat, professors universitaris, doctors, doctorands, graduats, etc. D’esta manera també, s’aconseguiria que cap persona investigadora local se’n sentís exclosa. Com va assenyalar el doctor David Garcia i Rubert a la seua ponència, és important destacar el caràcter científic del Congrés i el rigor que se’n desprèn. En esta línia, també seria recomanable seguir el protocol d’un congrés.

Este seguit de propostes són només un punt de vista. I lògicament, i de fet s’espera que així siga, estan obertes a crítica constructiva, que és l’actitud que permet millorar els projectes. A més, en el moment que es celebre el V Congrés, molt possiblement hauran sorgit noves metodologies que caldrà incorporar. Així i tot, esperem que les presents siguen d’utilitat.

Se’ns mor el poble

Article de contraportada a 'Lo Rafal' 142, per Marta Sans

Escric això uns dies després de donar per acabades les festes d’octubre d’enguany. I estes que haurien d’haver estat unes molt especials, a mi, m’han deixat un regust amarg; pel contingut i l’ambient enrarit que s’ha viscut. I sobretot, després d’escoltar la retransmissió del pregó de festes, que ens va fer recordar aquell Alcanar (o aquell món, potser) que ja no existeix.

Al pregó, Miguel González ens evocava nostàlgic el fotograma de la nostra infància i adolescència, la de totes les quintes dels vuitanta d’este poble. Crec, si em permeteu, unes generacions prou afortunades, que vam poder viure en primera persona allò que la joventut d’ara només pot imaginar. A mesura que transcorrien els minuts, la tònica del pregó va anar canviant, transformant el bucolisme en una crítica potser massa subtil, per acabar en un crit d’esperança reivindicant el nostre poble i la identitat canareva. I no és que li traga raó en tot el que va dir, però també és cert que és molt fàcil escriure un discurs des de casa, segurament com jo estic fent ara, però són poquetes les persones que es posen mans a l’obra, per a fer d’este tros de món, una mica com era abans. I la cosa està complicada.

Parlem de cultura, per exemple, ja que la revista que teniu a les mans pretén estar-hi dedicada. Miguel vol un poble més lliure i més obert en debat. A mi, i a tothom, també ens agradaria, que este govern permetés el debat i donés, com a mínim, escolta a altres propostes i mirades (i no em referisc a les “alternatives” que van del seu bracet). Això és el que haurien de fer els governs d’esquerres, potenciar la cultura com a ferramenta transformadora de la societat, i donar suport i crèdit a les entitats que la practiquen, en tenim moltes d’entitats dedicades. Però els que governen, malauradament, d’esquerres només els hi queda el màrqueting. Quan Salvador Allende va entrar al govern a Xile, una de les primeres coses que va fer és intentar apropar la cultura i el pensament al poble. Perquè un poble que pensa, és un poble que actua, i és quan actuem, quan debatem, quan ens equivoquem i canviem d’opinió, que passen coses, en tots els àmbits. La cultura és una aposta a llarg termini i el que ha fet l’absolutisme d’este govern ha estat cremar la cultura i el debat, i desgastar les poques persones que de forma altruista s’hi dediquen. I no només això, sinó vendre’ns la moto d’etiquetar coses com a cultura i quedar-se tan amples (segurament, també us ho dic, per desconeixença, o deixadesa, que encara és pitjor). I estes primeres espases de les quals Miguel ens parlava al seu pregó (les primeres, les segones...), són relegades a l’oblit i a no ser escoltades (ni aprofitades!), i substituïdes, en el millor dels casos, a canvi de vots segurs.

El neoliberalisme aboca els serveis públics i els moviments socials a la mort, i aquí està passant el mateix. La gent critiquem constantment, però actuar i “espentejar” ho fem en comptagotes. Estes lletres també pretenen ser un crit reivindicatiu, però no cap al poble sinó cap al suposat poder. Per demanar que comencen a fer coses diferents, que es convoquen de nou consells, però que es convoquen amb la ment oberta a debatre, no només amb aquells que ja saben què diran que sí a tot. Que comencen a escoltar les crítiques de forma constructiva. És un crit per dir que el govern no dicta ni decideix, sinó que està per servir-mos a la gent i escoltar els moviments socials. Que un govern no ha de mentir, i que també pot equivocar-se, que és molt lícit i el poble li sabrà perdonar. Però no li perdonarà mai que l’enganyen. Que el poble se’ns mor i, amb ell, morim nosaltres.

Pous i cors

Reedició d’Historia de mi pueblo del Canonge Matamoros i
el llibre d’actes del II Congrés d’Història d’Alcanar (c) J.J. Buj

Un altre article d’opinió sobre Alcanar publicat a Lo Rafal 141 que no et pots perdre.

Aconsegueix el teu exemplar als punts de venda habituals o subscriu-te.

En aquest article, l’autor ens parla de com el nostre poble, tot i la seua important potencialitat cultural, mai ha tingut prou autoestima per reivindicar-la i fer-la central.

Josep Sancho Sancho
sancho.josep@gmail.com

Des de menut, havia sentit moltes vegades aquella dita que venia a dir que “quan s’ajunten tres canareus fan un pou i quan es troben tres falduts, un cor de cantar”. És així com la cultura popular comarcal reconeixia el caràcter essencialment pagès d’Alcanar i la vocació cultural d’Ulldecona. Estes paraules -que sempre se’m quedaven ressonant pel cap- eren dites i escoltades al meu poble sense resignació ni enveja, ans al contrari. Com una cosa natural i certa i, fins i tot, amb un punt d’orgull. Perquè a les terres de regadiu del Sénia un tros de sòl erm era com una heretgia. I perquè encara ningú sap treballar la terra en esta comarca com ho han fet les mans canareves. Suor al front.

Però -tot i la molta faena que encara queda per fer- cal també reivindicar la potencialitat cultural d’Alcanar i de la seua societat civil. Molt pocs pobles tenen dos bandes de música. I una, la Municipal, amb 177 anys d’història, la més antiga de Catalunya. Arreu dels Països Catalans, només potències musicals com Amposta, Bunyol, Cullera i Llíria compten amb dos bandes, que jo sàpiga. Molt pocs municipis editen dos revistes d’informació local. A Alcanar, a més de la de l’Ajuntament, també una de privada, la que teniu a les mans, amb un terç de segle d’història, feta amb el voluntariat altruista del seu consell de redacció. Per posar altres exemples, la nostra biblioteca és de les més potents i amb més demanda del territori. I també caldria parlar de les Quinquennals -malgrat, recordem, el seu origen franquista- actualment Festa Tradicional d’Interès Nacional-. I de la jota de Sant Antoni, la Mostra de Poesia, el festival iber Tyrika, Lo Perkal, Art i flors als balcons, tres clubs de lectura i d’un bon etcètera. Però, així i tot, el nostre és un poble que moltes vegades no ha tingut la suficient autoestima per a dir-s’ho a ell mateix. I per creure-s’ho.

I quants municipis de les seues dimensions poden celebrar un IV Congrés d’història local? Cap, que jo sàpiga. L’any 1989 es va organitzar el I Congrés d’Història d’Alcanar, coincidint amb el 750è aniversari de l’atorgament de la Carta Pobla per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Aquella bona pensada va tindre continuïtat amb el II Congrés del 2000, el III del 2010 i el IV que vorem esta tardor del 22, coincidint ara amb el centenari de la publicació de la Historia de mi pueblo de José Matamoros: un llibre que, reeditat el maig del 1991, es tornarà a publicar ara en facsímil.

Durant tots estos anys, els canareus i les canareves, autòctons i d’origen migrat, han continuat treballant la terra com ningú, malgrat la caiguda de preus del cítric provocada pels tractats de lliure comerç firmats pel govern, per les grans multinacionals que rebenten el mercat i per la inconsciència dels consumidors que compren taronges i mandarines de Xile i de Sud-àfrica. Però, al mateix temps, també han continuat fent congressos d’història locals. També com ningú. I fent música, ballant, llegint, escrivint, recitant, pintant i fent d’un poble un art. Per tot això, ens en podem sentir ben orgullosos. Canviem la dita. Pous, però també cors.

Seguim endavant

Bous al Camí Ample a meitat del segle XX. (c) Lo Rafal

És un dels articles d’opinió que podeu llegir a la revista Lo Rafal 141.

Les festes d’agost a les Cases i les de maig d’Alcanar, oficialment de Sant Isidre, estan capitalitzades per un acte: los bous. Amb cada vegada més oposició, ¿quan arribarà l’hora de replantejar-mos-els?

Jordi Sancho Parra

Era maig, però de 1929. A l’ensopit Alcanar primoriverista d’aquell any li anaven pel cap dues coses: la sega –que es preveia grassa, amb Déu sap quantes mesures de gra– i els bous. Tres dies de fer córrer bous eren suficients per a assedegar-ne les ànimes. Sí, ho heu llegit bé: a cent anys fa, només es feien tres dies de bous. La gent ja s’amania els carros a la plaça de Sant Roc –ans que passés a ser lo Camí Ample– i els més bregats s’entaforaven dins de faixes estretes per a torejar. Pel dia 12, tot estava llest.

A distància se’ls mirava de fit a fit Ángel María Sancho de Suñer. No perquè li agradessen. Ans al contrari: volia resseguir-los bé perquè al remat los ho explicaria als seus amics reusencs. Al matemàtic Eugeni Mates, al metge Salvador Ballvé i al notari Joan Ródenas. I segurament, d’aquelles tertúlies sobre la barbaritat n’eixiria un article, pel capbaix, que hauria de fer enrojolar a tot un poble en vore’s retratat grotescament i realista.

No havia passat un mes quan va sortir al carrer el quinzenal Terra Nostra, aquella revista en català que s’editava als baixos de la casa de Josep Bòria. Era un número extraordinari que precisava d’articles especials. Entre les planes 16 i 17, tallat per una bellíssima làmina de la creu de terme gòtica que hi havia a l’entrada d’Ulldecona –ara a rampeu de la Pietat–, Sancho de Suñer va trobar-hi el lloc oportú per a parlar de bous i vaques i gallines en sabates.

No s’hi va estar de res. Acostumat a una ploma afilada, va saber captar l’essència d’aquell poble endormiscat millor que amb qualsevol aparell fotogràfic. M’afiguro a un Sancho de Suñer més llest que les fures, escrivint-lo amb la ploma a la llum del quinqué, darrere d’unes ulleretes rodones repenjades a un nas coronat per un bigot espés. I devia xalar en posar-hi un feix de consideracions que no cal passar per malla.

“Aquí, aparentment anem endevant, però en realitat anem cap enrera. El fret de la indiferéncia ens té completament paralitzats fins a l’extrem de perdre les bones costums i les santes tradicions. (...) I poble que perd les seves tradicions, tant rel·ligioses com socials, puix totes estàn íntimament relacionades, poble que va perdent poc a poc la vida, l’ànima, tot. Què es pot esperar d’un poble que ha perdut allò que tenía en més estima i tant el dignificaba i enaltía? Què es pot esperar d’un poble indiferent que no sent ni pensa, i si pensa, pensa amb els peus, perquè no pensa més que amb balls i bous? (...) Què es pot esperar d’un poble així, d’un poble indiferent a llur salut i a llur felicitat?”

Després de la desfeta cultural que vivim darrerament, pensant sense anar més lluny en la Setmana Santa passada, del mal que ha infundat a les associacions culturals d’este poble la Covid, i dels entrebancs burocràtics existents per a conformar-se com a entitat, potser –i només potser– les paraules d’en Sancho de Suñer prenen ara més consistència que mai.

Que sí: un rosariet d’entitats vetlen, de forma inexplicablement compromesa, per la cultura al poble. Però d’altres s’estan morint sense que una part important de la societat –i no en parlem de la política– en face ni mitja.

A cent anys d’un article que pretenia remoure consciències, potser sí que un Alcanar indiferent aspira només a ball i bous. Tradicions quasi tricentenàries les dues que, desgraciadament, se n’han engolit de més antigues i genuïnes.

La meua experiència intergeneracional 1

Iniciem la publicació del text íntegre de Vicent Matamoros Sanz, del qual en podeu llegir un resum a la revista Lo Rafal 140 que ja podeu adquirir als punts de venda habituals d’Alcanar i les Cases. Hi adjuntarem fotos antigues de les escoles que hi ha hagut al municipi en les últimes dècades.

A vosaltres, amants eterns

Este cap de setmana passat va celebrar-se a Vinebre el IV Premi Ribera d’Ebre de Poesia Recitada, on vaig participar en dos poemes: “Miralls” i “Impossible oblit”. Els finalistes vam tenir la sort de recitar-los a la Plaça 1 d’Octubre de Vinebre, i mentre escoltava els discursos inicials, vaig pensar en lo bonic de poder formar part d’aquell instant de versos i flors, i d’aquell poble que va acollir-nos amb la certesa de saber lo imprescindible que és la cultura per continuar vius.

El nivell va ser molt alt, poemes molt treballats, interpretats la majoria per noms respectats al món de les lletres ebrenques i del país. El poema que vaig triar per recitar va ser “Impossible oblit”, intentant posar veu als amants que s’estimen al llarg d’una vida, però que, per uns motius o altres, mai s’acaben trobant del tot. És un poema que vaig escriure a La Selleta, un poblet envoltat per la vegetació del Montsià i en mar de fons, on he viscut aquelles nits impossibles de les quals parlo al poema. Quan vaig acabar i vaig tornar al meu seient, una veu d’entre el públic em va cridar: “Nena, com te dius?” Quan em vaig girar, hi havia una dona molt bonica, que potser em triplicava l'edat, però en una vivacitat i una passió difícils de trobar, fins i tot, en gent jove. En contestar-li, ella, satisfeta, va marcar lo meu nom al paper que teníem els assistents per votar el poema que s’enduria el Premi popular. A la mitja part, em vaig apropar una altra vegada i em va dir que li havia agradat molt la meua recitació: “I el meu home també t’ha votat!”, va afegir amb el seu marit dempeus al costat, en un riure de xiqueta inquieta que mai ningú hauria de perdre. Aquella dona entranyable em va recordar a la meua iaia Ramona, que fins la seua última exhalació mai va perdre el seu atreviment i va viure sempre sentint-se més jove que gran. Vaig pensar que en les mans d’aquella dona de Vinebre, aquelles mans suaus i fermes que van agafar les meues per donar-me les gràcies, potser la meua iaia m’intentava dir alguna cosa. Potser a la meua iaia també li havia agradat i l’havia transportat als seus amors eterns de joventut. Quan el jurat va anunciar que havia guanyat el Premi Popular, la senyora em va fer un gest per a que m’apropés: “No saps quina il·lusió he tingut! Ja li he dit al meu marit que hem tingut bon ull!” Els dos em van felicitar, contents, i vaig imaginar que aquella parella meravellosa, eren els amants del meu poema, però amb un final feliç. Aquells amants que s’havien estimat des del principi, i que s’havien acabat trobant, per sincronitzar les seues vides fins a l’últim sospir. Una sort, sens dubte.

Una de les millors coses que li pot passar a algú quan intenta fer art, és que la gent agafe aquell art i se’l face seu, que n’interprete les seues pròpies versions, que la transporten als moments viscuts, i també als imaginats. La poesia intenta posar paraules a aquells moments, i m’agrada pensar que mentre jo recitava, el públic va pensar en les seues nits d’estiu, les que han compartit amb el seu amant etern. Quan vaig pujar al cotxe, de tornada a Alcanar, vaig seguir pensant en aquella parella, que em va resultar tan propera, i em vaig emocionar al saber que la poesia ens connecta tot i la diferència d’edat. La cultura ens uneix: No la perdem. No abandonem mai la poesia, que té els seus orígens en la paraula recitada per ser escoltada i ens pot donar aquella part d’humanitat que ens connecta i, aleshores, no hi ha edat, ni orígens, ni abisme. A vosaltres dos, amants eterns: M’encantarà tornar-vos a trobar l’any vinent.

Adéu al mestre Quiles

15-08-20: ENTERRAMENT DEL MESTRE D. JOSÉ QUILES SIMÓN

RAMON ADELL

Sense memòria no hi ha història. Ahir; 15 d’agost, a les 17.15 hores feien l’enterrament del Mestre Don José Quiles Simón. Jo era al cap d’avall de les escaletes de missa quan va arribar el cotxe fúnebre que portava el seu cos i la meua il·lusió haguera sigut veure totes les escaletes plenes de músics i músiques amb els seus instruments acomiadant el seu mestre. Ple de nostàlgia, en forma de ràbia vaig presenciar el seu comiat amb la mascareta posada per culpa d’aquesta pandèmia que fa que les persones encara ens allunyem més cada dia i ens oblidem del que hem viscut al llarg de tots aquests anys.

Jo recordo el mestre Don José Quiles com una persona molt respectuosa amb la gent i un professional de la Música que va saber implantar a Alcanar el seu ofici i la seua cultura musical a un poble rural on teníem molt a aprendre. Ell va viure una desfeta dels músics i va saber mantindre la calma portant la Banda sempre al més alt nivell.

La Banda Municipal durant el dia de Santa Cecília de 1995.

Aquest any que vam començar amb el 175 aniversari i que es va fer un homenatge a les dones (des de la primera que va entrar fins a les que ara ja són majoria), jo vull recordar els meus anys de delegat de la Banda. Puc dir que, com a regidor d’ensenyament, tenia un dia a la setmana, per a atendre els ciutadans i ell no faltava cap setmana en vindre a parlar amb mi. Va aconseguir des de posar la moqueta a les parets (que ressonaven quan feien els assajos) a fer comprar un piano per a ensenyar el solfeig als alumnes. També va fer possible que la Banda anés a televisió i que fes un intercanvi amb una banda d’Itàlia, visitant el poble de Busseto on ell va poder tocar el piano del famós Verdi amb les seues mans, moment que el va omplir de satisfacció, em consta.

L’any del 150è aniversari, la Banda Municipal es va fer aquesta foto davant del local de la banda. Santa Cecília de 1995.

Recordo de Don José Quiles Simón el seu respecte a la institució per a la qual treballava, que era l’Ajuntament d’Alcanar, quan havia un acte que havia de fer la Banda Municipal de Música era el primer en donar-ho tot per a fer els actes. Així va ser pel 750 aniversari de la Carta Pobla, component la música de l’himne, també va compondre la música de l’himne del Club Deportiu Alcanar. Pel 150 Aniversari de la Banda, feu la música d’una balada i destaco la implicació en els homenatges a José Antonio Valls i a Juan José Cervera. En total són 17 obres escrites per ell que les podeu trobar al llibre de la Banda Municipal de Música.

Jo només puc dir que en els meus anys de delegat de la Banda, ell sempre va estar a l’altura de la seua responsabilitat. També va començar l’escola de música perquè ja era impossible, amb els alumnes que tenia, fer classes un per un de solfeig i, després, en instrument, puc afirmar-ho perquè anava moltes tardes a l’acadèmia i ho veia en primera persona.

El director Quiles entrega el diploma al seu fill, J. Manuel Quiles, l’any 1980.

Enguany, la Banda Municipal de Música d’Alcanar ha rebut la merescuda Creu de Sant Jordi i jo també, com a homenatge merescut, vull recordar que ell es mereix una bona part d’aquesta Creu. Recordar-ho faria sentir-se molt orgullós a ell i als seus fills que també han dedicat la seua vida a la Banda.

Només em queda dir en lletres majúscules DON JOSÉ QUILES I SIMÓN DESCANSE EN PAU.

Bon any nou

L’Associació Cultural i Veïnal LO RAFAL d’ALCANAR
us desitja un FELIÇ ANY 2016.

I que els Reis Mags vinguen plens de
bones notícies, Cultura i Patrimoni.

Foto: Joaquín Valls Balada

Comunicat referent al dijous 16 d'octubre

Dijous, un dia de mercat qualsevol a Alcanar. Però el passat 16 d'octubre es va produir un fet que va fer anar el poble del revés. A mig matí va presentar-se la Guàrdia Civil a fi de dur a terme un registre més exhaustiu arran de la denúncia presentada per un particular prompte farà un any. Això va derivar en la detenció cautelar de l'alcalde Alfons Montserrat i del regidor d'urbanisme Manel Martí. L'esmentada detenció i el registre han durat des de les 11 del matí fins les 2 de la matinada. 14 hores en total.