Lo Rafal

El punt de trobada va ser al Parc de Garbí, a la platja. Punt de partida per simbolitzar la pujada des del mar fins a dalt a la serra. Un cop tot reunits ens vam traslladar amb vehicles fins al Cocó de Jordi: punt d'inici de la marxa, que resseguint el PR-C 83 i remuntant el barranc de la Font, ens va portar fins a la Cova i Font del Llop. Des d'allí vam acabar el primer tram de pujada fins a la Font del Burgar, un bon lloc per reposar una estona i parlar sobre les diferents tipologies de fonts que trobem a la serra, així com de la importància que van tenir en altres temps per a abastir d'aigua a la gent dels masos propers, Mata-redona o Balaguer al Pla de Gallos, i als ramats de bous i cabres que eren molt habituals, fins a la segona meitat del segle passat.

           

També vam aprofitar per visitar els forns de calç de la Font de Burgar. L’indret ens parla d’un dels antics oficis que desenvolupaven al monte, el dels calciners.

La cuita de la pedra calcària, es feia sobretot els mesos d’estiu, quan no hi havia molta feina al camp, i acompanyava la baixa humitat, i durava uns 10 o 15 dies. Els forns s’ubicaven en terrenys inclinats per afavorir la seva construcció i sempre prop de llocs on abundés la matèria primera, la pedra calcària i el combustible per fer les cuites: la rama seca i prima, i la “malea” per alimentar el foc. De mutu acord la rama més gruixuda era per als carboners.

El mestre calciner controlava la cuita: s’havia de mantenir una temperatura d'entre 800 i 1000 graus per aconseguir que el carbonat de calci de la pedra es transformés en òxid de calci, més conegut com  calç viva. Aquest procés es podia seguir per la coloració de la fum que desprenia el forn, al principi molt fosca fins a esdevenir blanca, senyal que la fornada estava enllestida.

Al costat dels forns es poden apreciar les restes del que suposem devia ser una petita construcció per aixoplugar els calciners.

La utilitat de la calç era bàsicament la construcció, barrejada amb argila o arena, i per arrebossar i emblanquinar parets. També s’emprava per a la impermeabilització de cisternes, com a desinfectant o per ensulfatar els conreus contra les plagues.

                             

Forn de calç, segons dibuix de Miquel Fullana al Diccionari de l’Art i dels Oficis de la Construcció.

Vam seguir remuntant el barranc, resseguint les marques del GR 92 fins al Fondet. Una petita esplanada on vam agafar una sendera que en un moment ens portà al Font de les Fontanelles, un petit enclavament al mig del barranc que recull les aigües subterrànies més superficials, protegit per una barraca de pedra en sec. Aquesta font la vam trobar seca, després de les fortes calors de l’estiu.

                           

Font de les Fontanelles (Pep Badia)

A partir d’aquí vam optar per pujar a la Foradada, ja que molta gent, de fora de la nostra comarca, encara no coneixia l’indret. El fantàstic dia que ens va acompanyar ens va permetre gaudir  d’una panoràmica excepcional de tota la badia dels Alfacs i la Punta de la Banya, serres de Godall, els Ports, i més lluny la Serra de les Veles, Cardó i el Boix, Montsant...

                           

La Foradada (Pep Badia)

Als peus de la Foradada, cap a mestral, vam poder contemplar les restes del Mas de Mata-redona. Un dels masos més importants de la serra, que juntament amb els de Comú, Mulet, Rosalea, Gaspara i tants altres, van ser la primera meitat del segle XX, petits nuclis on es practicava una economia de subsistència, basada en el conreu de la terra: cereals, horta i fruiters i en la cura dels ramats de cabres, ovelles i bous, que els permetia viure dignament. Els excedents els baixaven als pobles més propers: Amposta, La Ràpita, Alcanar, Freginals o Ulldecona, on eren venuts o bescanviats per productes de primera necessitat. L’any 1956, l’any de la “gelada”, va suposar el definitiu abandonament de tots els masos.

                  

Dibuix renderitzat en 3D. Albert González

Vam reprendre la tornada, baixant el PR-C 83, per la Rueda, fins al punt de partida.

  

Una agradable passejada que ens va permetre descobrir l’interessant llegat patrimonial: històric, etnològic i natural, que hi ha dispers per tota la serra del Montsià.

Pep Badia.

Maria del Mar, Mar, és una canareva coneguda i estimada per molts. Nascuda el febrer de 1975, és llicenciada en Història per la URV i Llicenciada en Documentació per la UOC. Actualment treballa com a Tècnic auxiliar de biblioteca a la biblioteca Trinitari Fabregat d’Alcanar.

Viu a Alcanar i ens confessa que li apassiona molt viatjar i també llegir.

A la Maria del Mar li pareix curiosa la paraula “Astregina” i ens aconsella... “Fa molts anys que els vaig llegir però em van agradar especialment Un adéu a les armes d’Ernest Hemingway i Confieso que he vivido autobiografia de Pablo Neruda. Us diria més llibres encara...” perquè en té un bon repertori, us ho podem assegurar. 

Mar creu que mai s’hauria de perdre l’ofici de Bibliotecària / bibliotecari

“Aquest any 2015 ha estat nombrat per la Generalitat de Catalunya any de les Biblioteques per commemorar el centenari del pla de biblioteques iniciat per la Mancomunitat de Catalunya.

Des d’aquelles primeres passes de la xarxa de biblioteques públiques iniciades al 1914 han canviat moltíssimes coses, els edificis, els gustos, les costums, els rols, la distribució geogràfica dels equipaments culturals, el públic, el concepte de biblioteca, els serveis que s’ofereixen, les tecnologies que s’utilitzen, però en essència, la bibliotecària o bibliotecari continua sent la persona que assesora els lectors i investigadors, que preserva el fons documental, que difon cultura i patrimoni, que dinamitza activitats i que serveix de pont entre el món de la cultura més erudita i tots aquells que s’atreveixen a creuar la porta de qualsevol biblioteca que val a dir que cada cop són més.”

  

Així ens descriu el seu rogle:

“El meu rogle preferit d’Alcanar és el Verger de la Mestra Gual.

 És la vista que tinc des del taulell de la biblioteca que ocupo habitualment i

m’encanta, m’agrada l’accès, el lloc, el nom, la vista, la llum de primera hora, ...

Crec que és un lloc que combina patrimoni històric i modernitat amb una elegància inusual.

M’agrada especialment el contrast del nostre campanar de pedra amb les parets blanques d’aquest pati interior que cobra vida en comptades ocasions i que considero que té un potencial que cal aprofitar.”