 |
Reedició d’Historia de mi pueblo del Canonge Matamoros i
el llibre d’actes del II Congrés d’Història d’Alcanar (c) J.J. Buj
|
Un altre article d’opinió sobre Alcanar publicat a Lo Rafal 141 que no et pots perdre.
Aconsegueix el teu exemplar als punts de venda habituals o subscriu-te.
En aquest article, l’autor ens parla de com el nostre poble, tot i la seua important potencialitat cultural, mai ha tingut prou autoestima per reivindicar-la i fer-la central.
Des de menut, havia sentit moltes vegades aquella dita que venia a dir que “quan s’ajunten tres canareus fan un pou i quan es troben tres falduts, un cor de cantar”. És així com la cultura popular comarcal reconeixia el caràcter essencialment pagès d’Alcanar i la vocació cultural d’Ulldecona. Estes paraules -que sempre se’m quedaven ressonant pel cap- eren dites i escoltades al meu poble sense resignació ni enveja, ans al contrari. Com una cosa natural i certa i, fins i tot, amb un punt d’orgull. Perquè a les terres de regadiu del Sénia un tros de sòl erm era com una heretgia. I perquè encara ningú sap treballar la terra en esta comarca com ho han fet les mans canareves. Suor al front.
Però -tot i la molta faena que encara queda per fer- cal també reivindicar la potencialitat cultural d’Alcanar i de la seua societat civil. Molt pocs pobles tenen dos bandes de música. I una, la Municipal, amb 177 anys d’història, la més antiga de Catalunya. Arreu dels Països Catalans, només potències musicals com Amposta, Bunyol, Cullera i Llíria compten amb dos bandes, que jo sàpiga. Molt pocs municipis editen dos revistes d’informació local. A Alcanar, a més de la de l’Ajuntament, també una de privada, la que teniu a les mans, amb un terç de segle d’història, feta amb el voluntariat altruista del seu consell de redacció. Per posar altres exemples, la nostra biblioteca és de les més potents i amb més demanda del territori. I també caldria parlar de les Quinquennals -malgrat, recordem, el seu origen franquista- actualment Festa Tradicional d’Interès Nacional-. I de la jota de Sant Antoni, la Mostra de Poesia, el festival iber Tyrika, Lo Perkal, Art i flors als balcons, tres clubs de lectura i d’un bon etcètera. Però, així i tot, el nostre és un poble que moltes vegades no ha tingut la suficient autoestima per a dir-s’ho a ell mateix. I per creure-s’ho.
I quants municipis de les seues dimensions poden celebrar un IV Congrés d’història local? Cap, que jo sàpiga. L’any 1989 es va organitzar el I Congrés d’Història d’Alcanar, coincidint amb el 750è aniversari de l’atorgament de la Carta Pobla per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Aquella bona pensada va tindre continuïtat amb el II Congrés del 2000, el III del 2010 i el IV que vorem esta tardor del 22, coincidint ara amb el centenari de la publicació de la Historia de mi pueblo de José Matamoros: un llibre que, reeditat el maig del 1991, es tornarà a publicar ara en facsímil.
Durant tots estos anys, els canareus i les canareves, autòctons i d’origen migrat, han continuat treballant la terra com ningú, malgrat la caiguda de preus del cítric provocada pels tractats de lliure comerç firmats pel govern, per les grans multinacionals que rebenten el mercat i per la inconsciència dels consumidors que compren taronges i mandarines de Xile i de Sud-àfrica. Però, al mateix temps, també han continuat fent congressos d’història locals. També com ningú. I fent música, ballant, llegint, escrivint, recitant, pintant i fent d’un poble un art. Per tot això, ens en podem sentir ben orgullosos. Canviem la dita. Pous, però també cors.
