Article de contraportada a 'Lo Rafal' 142, per Marta Sans
Escric això uns dies després de donar per acabades les festes d’octubre d’enguany. I estes que haurien d’haver estat unes molt especials, a mi, m’han deixat un regust amarg; pel contingut i l’ambient enrarit que s’ha viscut. I sobretot, després d’escoltar la retransmissió del pregó de festes, que ens va fer recordar aquell Alcanar (o aquell món, potser) que ja no existeix.
Al pregó, Miguel González ens evocava nostàlgic el fotograma de la nostra infància i adolescència, la de totes les quintes dels vuitanta d’este poble. Crec, si em permeteu, unes generacions prou afortunades, que vam poder viure en primera persona allò que la joventut d’ara només pot imaginar. A mesura que transcorrien els minuts, la tònica del pregó va anar canviant, transformant el bucolisme en una crítica potser massa subtil, per acabar en un crit d’esperança reivindicant el nostre poble i la identitat canareva. I no és que li traga raó en tot el que va dir, però també és cert que és molt fàcil escriure un discurs des de casa, segurament com jo estic fent ara, però són poquetes les persones que es posen mans a l’obra, per a fer d’este tros de món, una mica com era abans. I la cosa està complicada.
Parlem de cultura, per exemple, ja que la revista que teniu a les mans pretén estar-hi dedicada. Miguel vol un poble més lliure i més obert en debat. A mi, i a tothom, també ens agradaria, que este govern permetés el debat i donés, com a mínim, escolta a altres propostes i mirades (i no em referisc a les “alternatives” que van del seu bracet). Això és el que haurien de fer els governs d’esquerres, potenciar la cultura com a ferramenta transformadora de la societat, i donar suport i crèdit a les entitats que la practiquen, en tenim moltes d’entitats dedicades. Però els que governen, malauradament, d’esquerres només els hi queda el màrqueting. Quan Salvador Allende va entrar al govern a Xile, una de les primeres coses que va fer és intentar apropar la cultura i el pensament al poble. Perquè un poble que pensa, és un poble que actua, i és quan actuem, quan debatem, quan ens equivoquem i canviem d’opinió, que passen coses, en tots els àmbits. La cultura és una aposta a llarg termini i el que ha fet l’absolutisme d’este govern ha estat cremar la cultura i el debat, i desgastar les poques persones que de forma altruista s’hi dediquen. I no només això, sinó vendre’ns la moto d’etiquetar coses com a cultura i quedar-se tan amples (segurament, també us ho dic, per desconeixença, o deixadesa, que encara és pitjor). I estes primeres espases de les quals Miguel ens parlava al seu pregó (les primeres, les segones...), són relegades a l’oblit i a no ser escoltades (ni aprofitades!), i substituïdes, en el millor dels casos, a canvi de vots segurs.
El neoliberalisme aboca els serveis públics i els moviments socials a la mort, i aquí està passant el mateix. La gent critiquem constantment, però actuar i “espentejar” ho fem en comptagotes. Estes lletres també pretenen ser un crit reivindicatiu, però no cap al poble sinó cap al suposat poder. Per demanar que comencen a fer coses diferents, que es convoquen de nou consells, però que es convoquen amb la ment oberta a debatre, no només amb aquells que ja saben què diran que sí a tot. Que comencen a escoltar les crítiques de forma constructiva. És un crit per dir que el govern no dicta ni decideix, sinó que està per servir-mos a la gent i escoltar els moviments socials. Que un govern no ha de mentir, i que també pot equivocar-se, que és molt lícit i el poble li sabrà perdonar. Però no li perdonarà mai que l’enganyen. Que el poble se’ns mor i, amb ell, morim nosaltres.
Al pregó, Miguel González ens evocava nostàlgic el fotograma de la nostra infància i adolescència, la de totes les quintes dels vuitanta d’este poble. Crec, si em permeteu, unes generacions prou afortunades, que vam poder viure en primera persona allò que la joventut d’ara només pot imaginar. A mesura que transcorrien els minuts, la tònica del pregó va anar canviant, transformant el bucolisme en una crítica potser massa subtil, per acabar en un crit d’esperança reivindicant el nostre poble i la identitat canareva. I no és que li traga raó en tot el que va dir, però també és cert que és molt fàcil escriure un discurs des de casa, segurament com jo estic fent ara, però són poquetes les persones que es posen mans a l’obra, per a fer d’este tros de món, una mica com era abans. I la cosa està complicada.
Parlem de cultura, per exemple, ja que la revista que teniu a les mans pretén estar-hi dedicada. Miguel vol un poble més lliure i més obert en debat. A mi, i a tothom, també ens agradaria, que este govern permetés el debat i donés, com a mínim, escolta a altres propostes i mirades (i no em referisc a les “alternatives” que van del seu bracet). Això és el que haurien de fer els governs d’esquerres, potenciar la cultura com a ferramenta transformadora de la societat, i donar suport i crèdit a les entitats que la practiquen, en tenim moltes d’entitats dedicades. Però els que governen, malauradament, d’esquerres només els hi queda el màrqueting. Quan Salvador Allende va entrar al govern a Xile, una de les primeres coses que va fer és intentar apropar la cultura i el pensament al poble. Perquè un poble que pensa, és un poble que actua, i és quan actuem, quan debatem, quan ens equivoquem i canviem d’opinió, que passen coses, en tots els àmbits. La cultura és una aposta a llarg termini i el que ha fet l’absolutisme d’este govern ha estat cremar la cultura i el debat, i desgastar les poques persones que de forma altruista s’hi dediquen. I no només això, sinó vendre’ns la moto d’etiquetar coses com a cultura i quedar-se tan amples (segurament, també us ho dic, per desconeixença, o deixadesa, que encara és pitjor). I estes primeres espases de les quals Miguel ens parlava al seu pregó (les primeres, les segones...), són relegades a l’oblit i a no ser escoltades (ni aprofitades!), i substituïdes, en el millor dels casos, a canvi de vots segurs.
El neoliberalisme aboca els serveis públics i els moviments socials a la mort, i aquí està passant el mateix. La gent critiquem constantment, però actuar i “espentejar” ho fem en comptagotes. Estes lletres també pretenen ser un crit reivindicatiu, però no cap al poble sinó cap al suposat poder. Per demanar que comencen a fer coses diferents, que es convoquen de nou consells, però que es convoquen amb la ment oberta a debatre, no només amb aquells que ja saben què diran que sí a tot. Que comencen a escoltar les crítiques de forma constructiva. És un crit per dir que el govern no dicta ni decideix, sinó que està per servir-mos a la gent i escoltar els moviments socials. Que un govern no ha de mentir, i que també pot equivocar-se, que és molt lícit i el poble li sabrà perdonar. Però no li perdonarà mai que l’enganyen. Que el poble se’ns mor i, amb ell, morim nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada