Google+
Posted by : Marta dijous, 29 d’abril de 2021



Este cap de setmana passat va celebrar-se a Vinebre el IV Premi Ribera d’Ebre de Poesia Recitada, on vaig participar en dos poemes: “Miralls” i “Impossible oblit”. Els finalistes vam tenir la sort de recitar-los a la Plaça 1 d’Octubre de Vinebre, i mentre escoltava els discursos inicials, vaig pensar en lo bonic de poder formar part d’aquell instant de versos i flors, i d’aquell poble que va acollir-nos amb la certesa de saber lo imprescindible que és la cultura per continuar vius.

El nivell va ser molt alt, poemes molt treballats, interpretats la majoria per noms respectats al món de les lletres ebrenques i del país. El poema que vaig triar per recitar va ser “Impossible oblit”, intentant posar veu als amants que s’estimen al llarg d’una vida, però que, per uns motius o altres, mai s’acaben trobant del tot. És un poema que vaig escriure a La Selleta, un poblet envoltat per la vegetació del Montsià i en mar de fons, on he viscut aquelles nits impossibles de les quals parlo al poema. Quan vaig acabar i vaig tornar al meu seient, una veu d’entre el públic em va cridar: “Nena, com te dius?” Quan em vaig girar, hi havia una dona molt bonica, que potser em triplicava l'edat, però en una vivacitat i una passió difícils de trobar, fins i tot, en gent jove. En contestar-li, ella, satisfeta, va marcar lo meu nom al paper que teníem els assistents per votar el poema que s’enduria el Premi popular. A la mitja part, em vaig apropar una altra vegada i em va dir que li havia agradat molt la meua recitació: “I el meu home també t’ha votat!”, va afegir amb el seu marit dempeus al costat, en un riure de xiqueta inquieta que mai ningú hauria de perdre. Aquella dona entranyable em va recordar a la meua iaia Ramona, que fins la seua última exhalació mai va perdre el seu atreviment i va viure sempre sentint-se més jove que gran. Vaig pensar que en les mans d’aquella dona de Vinebre, aquelles mans suaus i fermes que van agafar les meues per donar-me les gràcies, potser la meua iaia m’intentava dir alguna cosa. Potser a la meua iaia també li havia agradat i l’havia transportat als seus amors eterns de joventut. Quan el jurat va anunciar que havia guanyat el Premi Popular, la senyora em va fer un gest per a que m’apropés: “No saps quina il·lusió he tingut! Ja li he dit al meu marit que hem tingut bon ull!” Els dos em van felicitar, contents, i vaig imaginar que aquella parella meravellosa, eren els amants del meu poema, però amb un final feliç. Aquells amants que s’havien estimat des del principi, i que s’havien acabat trobant, per sincronitzar les seues vides fins a l’últim sospir. Una sort, sens dubte.

Una de les millors coses que li pot passar a algú quan intenta fer art, és que la gent agafe aquell art i se’l face seu, que n’interprete les seues pròpies versions, que la transporten als moments viscuts, i també als imaginats. La poesia intenta posar paraules a aquells moments, i m’agrada pensar que mentre jo recitava, el públic va pensar en les seues nits d’estiu, les que han compartit amb el seu amant etern. Quan vaig pujar al cotxe, de tornada a Alcanar, vaig seguir pensant en aquella parella, que em va resultar tan propera, i em vaig emocionar al saber que la poesia ens connecta tot i la diferència d’edat. La cultura ens uneix: No la perdem. No abandonem mai la poesia, que té els seus orígens en la paraula recitada per ser escoltada i ens pot donar aquella part d’humanitat que ens connecta i, aleshores, no hi ha edat, ni orígens, ni abisme. A vosaltres dos, amants eterns: M’encantarà tornar-vos a trobar l’any vinent.




Leave a Reply

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

- Copyright © Lo Rafal - Tots els drets reservats - Tecnologia de Blogger - Designed by Styler and Johanes Djogan -